6 Abril, 2026

Constel·lacions

Oriol Terrats Riera
Visibilitat: Públic - - comentari el Constel·lacions

Constel·lacions

Oriol Terrats Riera
Visibilitat: Públic - - comentari el Constel·lacions
Tot neix d’un inventari d’objectes significatius que m’envolten, una arqueologia íntima del quotidià que em permet observar allò que sovint passa desapercebut.…
Tot neix d’un inventari d’objectes significatius que m’envolten, una arqueologia íntima del quotidià que em permet observar allò que…

Tot neix d’un inventari d’objectes significatius que m’envolten, una arqueologia íntima del quotidià que em permet observar allò que sovint passa desapercebut. En analitzar-los amb deteniment, n’he pogut extreure l’essència formal, funcional i simbòlica, i aquesta s’ha convertit en la llavor del meu projecte artístic. No es tracta només d’un punt de partida metodològic, sinó d’un gest de posicionament: mirar els objectes com a dipositaris de memòria, ús i cultura material. D’aquesta llavor emergeixen quatre paraules clau que estructuren i orienten tota la recerca: temps, persones, objectes i territori. Aquests quatre conceptes no operen de manera aïllada, sinó que es relacionen constantment entre si, configurant una xarxa de significats des d’on el projecte pren forma.

Aquestes paraules em condueixen, en un primer nivell de lectura, a les fotografies de Francesc Català-Roca i als textos de Josep Pla, que funcionen com a autèntics cronistes d’una realitat física i humana profundament arrelada al territori. En ells hi trobo una manera d’observar que em resulta especialment propera: una atenció precisa als detalls, a la llum, als ritmes lents del paisatge i a la presència silenciosa dels objectes dins la vida quotidiana. La seva obra m’ajuda a entendre que el territori no és només un espai geogràfic, sinó també un dipòsit de temps viscut, de gestos repetits i de formes materials que persisteixen.

A partir d’aquí, amplio aquesta mirada amb un segon cercle de referents com Salvador Dalí, Joan Miró, Henri Cartier-Bresson i Robert Doisneau, figures que aporten una dimensió més poètica, simbòlica i universal de l’entorn. En ells m’interessa especialment la capacitat de transformar la realitat observada en una experiència sensible, on el quotidià esdevé metàfora, ritme o instant revelador. Aquesta segona capa de referències em permet expandir el projecte més enllà del registre documental, obrint-lo a una lectura més atmosfèrica i evocadora.

Anant encara més enllà, he anat teixint una constel·lació pròpia de pensament i d’imatges on s’identifiquen quatre eixos principals que articulen el relat conceptual del projecte.

El primer eix és la continuïtat entre la llum i el paisatge. Aquí connecto la pintura clàssica de Joaquim Sorolla i William Turner amb artistes contemporanis com James Turrell i Olafur Eliasson, que utilitzen el medi natural i la percepció per fer visible la llum com a matèria. Aquest eix em permet pensar la llum no només com una condició visual, sinó com un agent que revela el temps, les textures i la dimensió emocional del territori.

El segon eix se centra en el disseny de l’objecte i en la intel·ligència de les formes útils. Hi dialoguen la filosofia artesanal de William Morris, la funcionalitat essencial de la Bauhaus i el rigor ètic de Dieter Rams. Aquest conjunt de referents reforça la meva reflexió sobre els objectes de l’inventari com a formes gairebé perfectes, creades per respondre a una necessitat concreta i capaces de resistir el pas del temps sense perdre sentit.

El tercer eix aborda el pas del temps i la seva empremta visible en la matèria. Aquí em resulten especialment inspiradores la sensibilitat japonesa del wabi-sabi i la tècnica del kintsugi, que entenen la bellesa com una conseqüència de la imperfecció, la fragilitat i la reparació. Aquesta mirada es connecta amb la història material de la terra que descriu Irene Solà a Canto jo i la muntanya balla, on el paisatge i els elements naturals adquireixen veu pròpia i esdevenen subjectes actius de memòria.

Finalment, el quart eix serveix per qüestionar el context actual i la relació contemporània amb els objectes, el consum i la pèrdua de significat. Aquí em recolzo en la capacitat crítica de l’art urbà de Banksy i en el pensament filosòfic de Marina Garcés, especialment en la seva manera d’interrogar el present i la nostra responsabilitat davant d’un món accelerat, fragmentat i sovint desvinculat de la matèria i del lloc.

Amb totes aquestes peces construeixo la meva constel·lació final: al centre hi situo la meva llavor inicial (l’inventari d’objectes i les quatre paraules clau) i, al seu voltant, els quatre eixos que actuen com a ponts cap als diferents referents, ordenats segons la seva profunditat conceptual i la relació que estableixen amb el meu projecte. Aquesta estructura no és tancada, sinó viva i expansiva, com un mapa en transformació constant que em permet orientar la pràctica artística i, alhora, deixar espai per a noves intuïcions.

En conclusió, aquest projecte es configura com una recerca poètica i crítica que parteix de la proximitat dels objectes per obrir-se a una reflexió més àmplia sobre la manera com habitem el temps i el territori. La constel·lació de referents no només ordena influències, sinó que construeix una manera de mirar: una mirada que entén la llum, la matèria, la memòria i l’ús com a capes inseparables de la realitat. Així, l’obra final aspira a convertir els objectes i el paisatge en testimonis sensibles d’una cultura material en transformació, capaços d’interpel·lar el present i d’imaginar formes més conscients d’habitar el món.

Biografia:

Lliurament de l'activitat R2

Debat

No hi ha comentaris.

Relacions

Oriol Terrats Riera
Visibilitat: Públic - - comentari el Relacions

Relacions

Oriol Terrats Riera
Visibilitat: Públic - - comentari el Relacions
Relacions d’afinitat: la llum com a element constructor Molts dels referents comparteixen un interès central per la llum, no com un simple…
Relacions d’afinitat: la llum com a element constructor Molts dels referents comparteixen un interès central per la llum, no…

Relacions d’afinitat: la llum com a element constructor

Molts dels referents comparteixen un interès central per la llum, no com un simple ornament, sinó com l’eina que defineix la realitat:

La llum mediterrània: Joaquim Sorolla i Josep Pla coincideixen en la importància de la llum neta. Mentre Sorolla la captura com una unitat vibratòria entre aigua i pell, Pla descriu la tramuntana com l’agent que neteja el cel per deixar-lo «insultantment blau».

L’essència sense artificis: hi ha una afinitat ètica i estètica entre Català-Roca, la Bauhaus i Dieter Rams. Tots tres busquen l’essència: Català-Roca a través de fotografies que capturen la veritat de l’artista sense retocs, la Bauhaus eliminant l’ornament superflu, i Rams advocant pel «mínim disseny possible».

La llum atmosfèrica: William Turner i Olafur Eliasson comparteixen l’exploració dels fenòmens atmosfèrics (com el vapor o la boira) per transformar la percepció de l’entorn.

Wabi-sabi, Kintsugi i Irene Solà: comparteixen una afinitat narrativa de la matèria. En lloc de veure l’objecte o el territori com a estàtic, l’entenen com a quelcom que «parla» de les seves ferides i la seva història. Una cicatriu d’or en un bol (Kintsugi) té la mateixa funció que la veu de les pedres o els núvols a Canto jo i la muntanya balla: donar protagonisme al que normalment és mut.

 

Relacions de diferència: observació o intervenció

Hi ha una evolució en la postura de l’autor respecte al seu objecte.

Retratar o transformar: mentre Català-Roca i Sorolla actuen com a observadors que documenten o capten la realitat, el Land Art de Robert Smithson o l’arquitectura de James Turrell intervenen directament en el territori per convertir-lo en l’obra mateixa.

Llum o ombra: en contrast amb la llum «insultant» de l’Empordà, Tanizaki defensa la bellesa de l’ombra i la llum tènue per revelar la profunditat dels objectes antics.

Josep Pla vs. Jun’ichirō Tanizaki: és la lluita entre la llum total i l’elogi de l’ombra. Pla celebra la tramuntana perquè elimina qualsevol ambigüitat del paisatge (claredat absoluta). Tanizaki, en canvi, argumenta que la bellesa a Orient resideix en el que no es veu del tot, en la «pàtina del temps» i el misteri que genera la penombra.

Joaquim Sorolla vs. William Turner: tot i que ambdós són mestres de la llum, la seva intenció és oposada. Sorolla busca la llum òptica i física (el reflex exacte sobre l’aigua), mentre que Turner busca la llum sublim i emocional, on les formes es dissolen en el caos per transmetre el poder aclaparador de la natura.

Francesc Català-Roca i la Costa Brava de Josep Pla: hi ha una coincidència cronològica i documental. Ambdós fixen la imatge d’una Catalunya que ja no existeix: la dels pescadors autèntics, la del silenci abans de la construcció massiva d’hotels. Són els darrers testimonis d’un territori en procés de mutació definitiva.

Land Art i Salvador Dalí: ambdós utilitzen el territori com a objecte escultòric. Mentre Robert Smithson crea el Spiral Jetty modificant la terra, Dalí «llegeix» les formes de Cap de Creus i les incorpora a la seva pintura. Formalment, la intervenció humana (Land Art) i la interpretació paranoica (Dalí) converteixen el paisatge en un objecte artístic.

L’erosió: apareix com a creadora de bellesa (Wabi-sabi), com a eina de la tramuntana (Pla/Dalí) i com a conseqüència del temps sobre l’objecte.

La puresa: buscada per Dieter Rams en els objectes, per Català-Roca en la imatge i per la tramuntana en l’atmosfera.

 

Biografia:

Lliurament de l'activitat R2

Debat

No hi ha comentaris.