Lliurament de l'activitat R2

Constel·lacions

Oriol Terrats Riera
Visibilitat: Públic - - comentari el Constel·lacions

Constel·lacions

Oriol Terrats Riera
Visibilitat: Públic - - comentari el Constel·lacions
Tot neix d’un inventari d’objectes significatius que m’envolten, una arqueologia íntima del quotidià que em permet observar allò que sovint passa desapercebut.…
Tot neix d’un inventari d’objectes significatius que m’envolten, una arqueologia íntima del quotidià que em permet observar allò que…

Tot neix d’un inventari d’objectes significatius que m’envolten, una arqueologia íntima del quotidià que em permet observar allò que sovint passa desapercebut. En analitzar-los amb deteniment, n’he pogut extreure l’essència formal, funcional i simbòlica, i aquesta s’ha convertit en la llavor del meu projecte artístic. No es tracta només d’un punt de partida metodològic, sinó d’un gest de posicionament: mirar els objectes com a dipositaris de memòria, ús i cultura material. D’aquesta llavor emergeixen quatre paraules clau que estructuren i orienten tota la recerca: temps, persones, objectes i territori. Aquests quatre conceptes no operen de manera aïllada, sinó que es relacionen constantment entre si, configurant una xarxa de significats des d’on el projecte pren forma.

Aquestes paraules em condueixen, en un primer nivell de lectura, a les fotografies de Francesc Català-Roca i als textos de Josep Pla, que funcionen com a autèntics cronistes d’una realitat física i humana profundament arrelada al territori. En ells hi trobo una manera d’observar que em resulta especialment propera: una atenció precisa als detalls, a la llum, als ritmes lents del paisatge i a la presència silenciosa dels objectes dins la vida quotidiana. La seva obra m’ajuda a entendre que el territori no és només un espai geogràfic, sinó també un dipòsit de temps viscut, de gestos repetits i de formes materials que persisteixen.

A partir d’aquí, amplio aquesta mirada amb un segon cercle de referents com Salvador Dalí, Joan Miró, Henri Cartier-Bresson i Robert Doisneau, figures que aporten una dimensió més poètica, simbòlica i universal de l’entorn. En ells m’interessa especialment la capacitat de transformar la realitat observada en una experiència sensible, on el quotidià esdevé metàfora, ritme o instant revelador. Aquesta segona capa de referències em permet expandir el projecte més enllà del registre documental, obrint-lo a una lectura més atmosfèrica i evocadora.

Anant encara més enllà, he anat teixint una constel·lació pròpia de pensament i d’imatges on s’identifiquen quatre eixos principals que articulen el relat conceptual del projecte.

El primer eix és la continuïtat entre la llum i el paisatge. Aquí connecto la pintura clàssica de Joaquim Sorolla i William Turner amb artistes contemporanis com James Turrell i Olafur Eliasson, que utilitzen el medi natural i la percepció per fer visible la llum com a matèria. Aquest eix em permet pensar la llum no només com una condició visual, sinó com un agent que revela el temps, les textures i la dimensió emocional del territori.

El segon eix se centra en el disseny de l’objecte i en la intel·ligència de les formes útils. Hi dialoguen la filosofia artesanal de William Morris, la funcionalitat essencial de la Bauhaus i el rigor ètic de Dieter Rams. Aquest conjunt de referents reforça la meva reflexió sobre els objectes de l’inventari com a formes gairebé perfectes, creades per respondre a una necessitat concreta i capaces de resistir el pas del temps sense perdre sentit.

El tercer eix aborda el pas del temps i la seva empremta visible en la matèria. Aquí em resulten especialment inspiradores la sensibilitat japonesa del wabi-sabi i la tècnica del kintsugi, que entenen la bellesa com una conseqüència de la imperfecció, la fragilitat i la reparació. Aquesta mirada es connecta amb la història material de la terra que descriu Irene Solà a Canto jo i la muntanya balla, on el paisatge i els elements naturals adquireixen veu pròpia i esdevenen subjectes actius de memòria.

Finalment, el quart eix serveix per qüestionar el context actual i la relació contemporània amb els objectes, el consum i la pèrdua de significat. Aquí em recolzo en la capacitat crítica de l’art urbà de Banksy i en el pensament filosòfic de Marina Garcés, especialment en la seva manera d’interrogar el present i la nostra responsabilitat davant d’un món accelerat, fragmentat i sovint desvinculat de la matèria i del lloc.

Amb totes aquestes peces construeixo la meva constel·lació final: al centre hi situo la meva llavor inicial (l’inventari d’objectes i les quatre paraules clau) i, al seu voltant, els quatre eixos que actuen com a ponts cap als diferents referents, ordenats segons la seva profunditat conceptual i la relació que estableixen amb el meu projecte. Aquesta estructura no és tancada, sinó viva i expansiva, com un mapa en transformació constant que em permet orientar la pràctica artística i, alhora, deixar espai per a noves intuïcions.

En conclusió, aquest projecte es configura com una recerca poètica i crítica que parteix de la proximitat dels objectes per obrir-se a una reflexió més àmplia sobre la manera com habitem el temps i el territori. La constel·lació de referents no només ordena influències, sinó que construeix una manera de mirar: una mirada que entén la llum, la matèria, la memòria i l’ús com a capes inseparables de la realitat. Així, l’obra final aspira a convertir els objectes i el paisatge en testimonis sensibles d’una cultura material en transformació, capaços d’interpel·lar el present i d’imaginar formes més conscients d’habitar el món.

Biografia:

Lliurament de l'activitat R2

Debat

No hi ha comentaris.

Relacions

Oriol Terrats Riera
Visibilitat: Públic - - comentari el Relacions

Relacions

Oriol Terrats Riera
Visibilitat: Públic - - comentari el Relacions
Relacions d’afinitat: la llum com a element constructor Molts dels referents comparteixen un interès central per la llum, no com un simple…
Relacions d’afinitat: la llum com a element constructor Molts dels referents comparteixen un interès central per la llum, no…

Relacions d’afinitat: la llum com a element constructor

Molts dels referents comparteixen un interès central per la llum, no com un simple ornament, sinó com l’eina que defineix la realitat:

La llum mediterrània: Joaquim Sorolla i Josep Pla coincideixen en la importància de la llum neta. Mentre Sorolla la captura com una unitat vibratòria entre aigua i pell, Pla descriu la tramuntana com l’agent que neteja el cel per deixar-lo «insultantment blau».

L’essència sense artificis: hi ha una afinitat ètica i estètica entre Català-Roca, la Bauhaus i Dieter Rams. Tots tres busquen l’essència: Català-Roca a través de fotografies que capturen la veritat de l’artista sense retocs, la Bauhaus eliminant l’ornament superflu, i Rams advocant pel «mínim disseny possible».

La llum atmosfèrica: William Turner i Olafur Eliasson comparteixen l’exploració dels fenòmens atmosfèrics (com el vapor o la boira) per transformar la percepció de l’entorn.

Wabi-sabi, Kintsugi i Irene Solà: comparteixen una afinitat narrativa de la matèria. En lloc de veure l’objecte o el territori com a estàtic, l’entenen com a quelcom que «parla» de les seves ferides i la seva història. Una cicatriu d’or en un bol (Kintsugi) té la mateixa funció que la veu de les pedres o els núvols a Canto jo i la muntanya balla: donar protagonisme al que normalment és mut.

 

Relacions de diferència: observació o intervenció

Hi ha una evolució en la postura de l’autor respecte al seu objecte.

Retratar o transformar: mentre Català-Roca i Sorolla actuen com a observadors que documenten o capten la realitat, el Land Art de Robert Smithson o l’arquitectura de James Turrell intervenen directament en el territori per convertir-lo en l’obra mateixa.

Llum o ombra: en contrast amb la llum «insultant» de l’Empordà, Tanizaki defensa la bellesa de l’ombra i la llum tènue per revelar la profunditat dels objectes antics.

Josep Pla vs. Jun’ichirō Tanizaki: és la lluita entre la llum total i l’elogi de l’ombra. Pla celebra la tramuntana perquè elimina qualsevol ambigüitat del paisatge (claredat absoluta). Tanizaki, en canvi, argumenta que la bellesa a Orient resideix en el que no es veu del tot, en la «pàtina del temps» i el misteri que genera la penombra.

Joaquim Sorolla vs. William Turner: tot i que ambdós són mestres de la llum, la seva intenció és oposada. Sorolla busca la llum òptica i física (el reflex exacte sobre l’aigua), mentre que Turner busca la llum sublim i emocional, on les formes es dissolen en el caos per transmetre el poder aclaparador de la natura.

Francesc Català-Roca i la Costa Brava de Josep Pla: hi ha una coincidència cronològica i documental. Ambdós fixen la imatge d’una Catalunya que ja no existeix: la dels pescadors autèntics, la del silenci abans de la construcció massiva d’hotels. Són els darrers testimonis d’un territori en procés de mutació definitiva.

Land Art i Salvador Dalí: ambdós utilitzen el territori com a objecte escultòric. Mentre Robert Smithson crea el Spiral Jetty modificant la terra, Dalí «llegeix» les formes de Cap de Creus i les incorpora a la seva pintura. Formalment, la intervenció humana (Land Art) i la interpretació paranoica (Dalí) converteixen el paisatge en un objecte artístic.

L’erosió: apareix com a creadora de bellesa (Wabi-sabi), com a eina de la tramuntana (Pla/Dalí) i com a conseqüència del temps sobre l’objecte.

La puresa: buscada per Dieter Rams en els objectes, per Català-Roca en la imatge i per la tramuntana en l’atmosfera.

 

Biografia:

Lliurament de l'activitat R2

Debat

No hi ha comentaris.

Arxiu

Oriol Terrats Riera
Visibilitat: Públic - - comentari el Arxiu

Arxiu

Oriol Terrats Riera
Visibilitat: Públic - - comentari el Arxiu
Francesc Català-Roca Francesc Català-Roca (Valls, 1922 – Barcelona, 1998) és considerat el fotògraf més important de la postguerra espanyola i el gran…
Francesc Català-Roca Francesc Català-Roca (Valls, 1922 – Barcelona, 1998) és considerat el fotògraf més important de la postguerra espanyola…

Francesc Català-Roca

Francesc Català-Roca (Valls, 1922 – Barcelona, 1998) és considerat el fotògraf més important de la postguerra espanyola i el gran mestre de la Nova Avantguarda. El seu treball no només és artístic, sinó que constitueix un document històric imprescindible per entendre la transformació de la societat catalana i espanyola durant el segle XX.

Referents estètics: la mirada moderna

Català-Roca va trencar amb el «pictorialisme» (fotografies que imitaven la pintura, amb retocs i escenes preparades) per abraçar una modernitat directa.

L’Humanisme Francès: el seu estil beu directament de referents europeus com Henri Cartier-Bresson (el «moment decisiu») i Robert Doisneau. Com ells, Català-Roca buscava la realitat quotidiana, però amb una precisió geomètrica gairebé arquitectònica.

Context històric: la crònica del canvi

La seva obra captura el trànsit d’una Espanya autàrquica i rural cap a la modernitat urbana i el turisme de masses.

L’Espanya dels anys 50 i 60: va recórrer el territori documentant des de les processons religioses i els mercats de poble fins a l’arribada dels primers turistes a la Costa Brava.

Referents intel·lectuals i artístics

Català-Roca no treballava aïllat; formava part de l’elit cultural catalana que intentava modernitzar el país sota el franquisme.

Joan Miró: Les seves fotografies de Miró al seu taller són icòniques perquè capturen l’essència de l’artista sense artificis.

El seu llegat al territori

Català-Roca va ser un dels grans «vaitants» de Catalunya. Els seus llibres de fotografia sobre Barcelona, la Costa Brava o el Pirineu són referents visuals que han fixat la imatge que tenim d’aquests llocs a mitjans del segle passat.

La Costa Brava, espai de llum, color i tramuntana

El Referent de la tramuntana: mite i realitat

La tramuntana no és només un vent; és un personatge més del territori que modifica el paisatge i el caràcter de la gent.

Josep Pla (El «seny» i la «rauxa»): l’escriptor de Llofriu és el referent literari absolut. A les seves obres (com El quadern gris), descriu la tramuntana com un element purificador que deixa un cel «insultantment blau». Pla deia que el vent defineix l’arquitectura (cases baixes, parets de pedra seca) i la psicologia empordanesa. Salvador Dalí: per a Dalí, la tramuntana era el motor de la seva paranoia crítica. Les formes de les roques de Cap de Creus, erosionades pel vent durant segles, esdevenien objectes surrealistes en les seves pintures. Dalí deia que «el vent m’ha pentinat el cervell».

Continuïtat entre llum i paisatge

Referents pictòrics: el paisatge com a atmosfera

En la pintura, la continuïtat es dóna quan la llum deixa de ser un focus per esdevenir la matèria mateixa del paisatge.

Joaquim Sorolla: el mestre de la llum mediterrània. En les seves obres de platja, no hi ha una separació clara entre el reflex de l’aigua, el color de la sorra i la pell de les figures; tot és una unitat vibratòria de llum. William Turner: en les seves etapes més tardanes, Turner pràcticament elimina les formes sòlides. El paisatge es converteix en un remolí de llum i vapor, on la terra, el cel i l’aigua es fonen en una sola experiència sensorial.

Referents contemporanis i land art

Artistes que treballen directament amb el medi natural per fer visible la llum.

James Turrell: amb el seu projecte Roden Crater, utilitza la llum dels astres per «portar el cel» a l’interior de la terra, creant una continuïtat física entre el cosmos i el paisatge geològic. Olafur Eliasson: treballa sovint amb fenòmens atmosfèrics (boira, arcs de Sant Martí, miralls) per fer que l’espectador prengui consciència de com la llum construeix la seva percepció de l’entorn.

La transformació del paisatge

L’art ha passat de «retratar» el paisatge a «intervenir-hi» directament.

Land Art: moviment dels anys 60 i 70 (com Robert Smithson amb Spiral Jetty) on l’obra d’art és la transformació mateixa del terreny. El paisatge deixa de ser l’objecte d’observació per convertir-se en el llenç. La pintura de la revolució industrial: artistes com William Turner van capturar el moment en què el fum de les locomotores i el ferro van començar a «embrutar» i transformar els paisatges bucòlics clàssics.

La llum revela la història dels objectes

El referent filosòfic i estètic: el Wabi-sabi

Dins de l’estètica japonesa, existeix el concepte de Wabi-sabi, que celebra la bellesa de la imperfecció i el pas del temps.

La pàtina: La llum, en reflectir-se sobre la «pàtina» (el desgast natural de superfícies com el bronze o la fusta), revela l’antiguitat i «l’ànima» de l’objecte. Aquí, la llum actua com un testimoni que valida que l’objecte ha sobreviscut al temps. Tanizaki i «L’elogi de l’ombra»: Jun’ichirō Tanizaki argumenta que la bellesa dels objectes antics (com la laca o el jade) només es revela plenament sota una llum tènue, que n’accentua la profunditat i la història acumulada. Kintsugi: la tècnica de reparar ceràmica trencada amb or. En lloc d’ocultar la fractura (l’empremta de l’accident i del temps), la ressalta, convertint la «cicatriu» en l’element més valuós de l’objecte.

Disseny objectual fet a consciència

Referents històrics i filosòfics

El disseny «a consciència» té les seves arrels en moviments que van reaccionar contra la industrialització deshumanitzada.

Arts & Crafts (William Morris): el primer gran referent que advocava pel retorn a l’artesania i la dignitat del treballador. Defensava que un objecte no pot ser bell si no s’ha fet en condicions dignes. L’escola Bauhaus: tot i que buscaven la producció industrial, el seu lema «la forma segueix la funció» és una forma de consciència: eliminar l’ornament superflu per centrar-se en l’essència de l’objecte. Dieter Rams i el «bon disseny»: Els seus 10 principis són el full de ruta del disseny conscient. Especialment el punt «El bon disseny és respectuós amb el medi ambient» i «és el mínim disseny possible».

Història material lligada a la terra

Referents a la literatura

Irene Solà (Canto jo i la muntanya balla): és un referent literari perfecte. La història no la conten només els humans, sinó els núvols, els bolets, els ossos i les pedres de la muntanya. És la història material de la terra prenent veu.

Qüestionar el context actual

Banksy i l’art urbà: utilitza el propi espai públic (el territori) per subvertir els missatges del poder i el consumisme, obligant el vianant a qüestionar-se el seu entorn immediat. En un moment d’infoxicació (excés d’informació), qüestionar el context serveix per filtrar el soroll. Com deia la filòsofa catalana Marina Garcés, necessitem una «crítica que no sigui només un judici, sinó una manera de situar-nos en el món per poder-lo transformar» (Garcés 2016).

Biografia:

Lliurament de l'activitat R2

Debat

No hi ha comentaris.