• Nom de l’obra: Postals catalanes
• Títol: Cadaqués 01
• Data realització: 13 de juny del 2026
• Tècnica i suport: Serigrafia sobre tèxtil i ferro forjat
• Dimensions: 170 cm x 40 cm x 170 cm

• Nom de l’obra: Postals catalanes
• Títol: Cadaqués 02
• Data realització: 13 de juny del 2026
• Tècnica i suport: Serigrafia sobre tèxtil i ferro forjat
• Dimensions: 100 cm x 40 cm x 170 cm

• Nom de l’obra: Postals catalanes
• Títol: Calella
• Data realització: 13 de juny del 2026
• Tècnica i suport: Serigrafia sobre tèxtil i ferro forjat
• Dimensions: 100 cm x 40 cm x 170 cm

• Nom de l’obra: Postals catalanes
• Títol: Cap de creus
• Data realització: 13 de juny del 2026
• Tècnica i suport: Serigrafia sobre tèxtil i ferro forjat
• Dimensions: 100 cm x 40 cm x 150 cm

• Nom de l’obra: Postals catalanes
• Títol: Tossa de Mar
• Data realització: 13 de juny del 2026
• Tècnica i suport: Serigrafia sobre tèxtil i ferro forjat
• Dimensions: 100 cm x 40 cm x 150 cm

La idea principal de la meva obra, titulada “Postals catalanes”, és reinterpretar la visió de la Costa Brava que el fotògraf Francesc Català-Roca va capturar durant la dècada de 1970 des d’una perspectiva contemporània. El projecte estableix un diàleg entre la memòria visual del territori i la seva percepció actual, reflexionant sobre la transformació del paisatge, la construcció de la identitat col·lectiva i la permanència de determinades imatges en l’imaginari cultural català.

Per desenvolupar aquesta reinterpretació, he treballat a partir de les fotografies originals de Català-Roca, descomponent les diferents masses tonals de gris i transformant-les en masses de color independents. Cada una d’aquestes capes ha estat impresa mitjançant la tècnica de la serigrafia sobre un suport tèxtil translúcid, que permet el pas de la llum i genera diferents efectes visuals segons el punt de vista de l’espectador.

Les capes es troben suspeses i subjectades a una estructura de ferro forjat, separades aproximadament deu centímetres entre si. Aquesta disposició converteix la peça en una estructura tridimensional que transcendeix el format bidimensional de la fotografia original. Quan l’espectador observa l’obra frontalment, percep la superposició de totes les capes i pot reconstruir visualment la imatge completa. En canvi, quan es desplaça lateralment, descobreix cadascuna de les capes de color de manera independent, fent visible el procés de descomposició i reconstrucció de la imatge.

Aquesta dualitat entre visió frontal i lateral convida el públic a reflexionar sobre les diferents formes de mirar el paisatge i sobre la naturalesa mateixa de la memòria visual. La imatge deixa de ser una representació fixa per convertir-se en una experiència espaial i canviant, que depèn de la posició i del moviment de l’observador.

Atès que l’obra es planteja com un homenatge a la Costa Brava i a la mirada de Francesc Català-Roca, considero fonamental que sigui exposada als mateixos indrets on van ser realitzades les fotografies originals. Per aquest motiu, el projecte adopta el format d’exposició itinerant, recorrent alguns dels principals municipis de la Costa Brava, com ara Cadaqués, Roses, l’Escala, Palamós i altres localitats significatives del litoral català.

La proposta expositiva es desenvolupa preferentment als passejos marítims d’aquests municipis, aprofitant la relació directa entre l’obra i el paisatge que la inspira. Es tracta d’una exposició temporal, amb una durada aproximada de deu dies a cada ubicació, pensada tant per als habitants locals com per als visitants i turistes que recorren aquests espais.

“Postals catalanes” és una proposta que combina fotografia, serigrafia, escultura i instal·lació per generar una nova mirada sobre un patrimoni visual i paisatgístic compartit. A través de la descomposició cromàtica i espaial de les imatges de Francesc Català-Roca, l’obra estableix un diàleg entre passat i present, entre memòria i percepció contemporània. La seva implantació als mateixos espais representats reforça la connexió entre obra i territori, convertint l’experiència artística en una oportunitat per redescobrir el paisatge de la Costa Brava i reflexionar sobre la manera com el contemplem, el recordem i el representem.

Inicio la materialització del meu projecte a partir de la selecció d’una fotografia de Francesc Català-Roca extreta del llibre «La Costa Brava» d’Ediciones Destino, publicat l’any 1978 amb textos de Josep Pla i imatges del mateix fotògraf. Aquesta elecció no és casual: la imatge sintetitza moltes de les qüestions que travessen el meu projecte, com la relació entre paisatge, memòria, territori i pas del temps. A través de la reinterpretació d’aquesta fotografia estableixo un diàleg entre document i transformació, entre registre històric i mirada contemporània.

El primer pas del procés consisteix en l’edició digital de la imatge. Parteixo de la fotografia original en blanc i negre i començo a redibuixar manualment les diferents masses de gris, simplificant-les i sintetitzant-les fins a convertir-les en grans superfícies de color pla. Aquest procés no és una simple traducció tècnica, sinó una reinterpretació visual que transforma la naturalesa fotogràfica de la imatge en una nova construcció gràfica i pictòrica. L’objectiu és reduir la complexitat tonal de la fotografia a quatre capes cromàtiques que posteriorment seran transferides mitjançant la tècnica de la serigrafia.

La serigrafia esdevé així la tècnica central del projecte perquè em permet combinar la precisió del llenguatge gràfic amb la dimensió artesanal del procés manual. També m’interessa per la seva relació amb la reproducció, la superposició i l’error, elements que encaixen amb la voluntat d’experimentació del projecte. Una vegada definides les quatre masses de color, imprimeixo cadascuna d’elles en negre sobre un suport de polièster transparent amb una impressora làser. D’aquesta manera obtinc els quatre fotòlits necessaris per transferir cada una de les capes a la pantalla de serigrafia.

Amb els fotòlits preparats, començo el procés tècnic de preparació del material. Organitzo les pantalles de serigrafia, les tintes i els papers que utilitzaré durant l’estampació. Per transferir cada imatge a la pantalla aplico una capa fina d’emulsió fotosensible sobre la malla i deixo que s’assequi completament en un espai fosc. Quan la pantalla està preparada, col·loco el fotòlit sobre una caixa de llum i situo la pantalla emulsionada al damunt, assegurant-me que quedi perfectament alineada.

L’exposició a la llum endureix les parts de l’emulsió que no queden tapades pel negre del fotòlit. Posteriorment, al bany, amb aigua a pressió elimino les zones no exposades, fent aparèixer la imatge sobre la pantalla. Aquest moment és especialment significatiu dins del procés, perquè és quan la imatge digital comença a convertir-se en una matriu física preparada per transferir tinta sobre el paper.

Mentre les pantalles s’assequen, preparo les tintes. Parteixo dels colors bàsics de la quadricromia i realitzo diferents mescles fins a aconseguir els tons desitjats. El color té un paper fonamental en aquesta reinterpretació, ja que no busca reproduir fidelment la realitat, sinó construir una nova atmosfera visual a partir de tintes planes i superposicions cromàtiques. Com que les tintes no són completament opaques, cada capa modifica l’anterior i genera nous matisos en les zones de contacte.

A continuació col·loco la pantalla sobre una base amb frontisses que em permet treballar amb precisió i repetibilitat. Encinto les parts de la pantalla que no han d’imprimir-se i deixo visible únicament la zona de la imatge corresponent a la primera tinta. Tot seguit preparo el registre de la composició: situo una còpia de referència sota la pantalla i ajusto la posició fins que encaixa exactament amb el format final del paper. Marco aquesta posició amb tres petites guies de cartró que em permetran col·locar cada full sempre al mateix lloc i garantir així la correcta superposició de les quatre tintes.

Quan el registre està preparat, comença el procés d’estampació. Amb una espàtula distribueixo la tinta sobre la part superior de la pantalla i col·loco el paper sota la malla, ajustat al registre. Amb l’ajuda de la racleta reparteixo primer la tinta sobre tota la superfície i, amb una passada ràpida i ferma, transfereixo la primera capa de color al paper. Aquest gest, aparentment mecànic, conté també una dimensió física i corporal molt important: la pressió, la velocitat i la quantitat de tinta influeixen directament en el resultat final.

Repeteixo aquest procés tantes vegades com còpies vull obtenir de la sèrie. Una vegada acabada la primera tinta, torno a preparar una nova pantalla amb el segon fotòlit i repeteixo tot el procediment: insolació, registre i estampació. Cada nova capa transforma la imatge anterior i va construint progressivament la composició definitiva. El mateix procés es repeteix amb la tercera i la quarta tinta, mantenint sempre una gran precisió en el registre perquè totes les capes encaixin correctament.

Amb la quarta i última passada s’assoleix finalment el resultat desitjat. La imatge queda construïda a partir de quatre tintes planes superposades que generen noves relacions cromàtiques i visuals. El resultat final és una sèrie limitada de serigrafies que reinterpretan les fotografies de Francesc Català-Roca des d’un llenguatge contemporani, combinant redibuix digital, síntesi gràfica i producció manual.

Més enllà del resultat final, aquest procés de materialització també es converteix en una forma de pensament. Cada etapa (des del redibuix inicial fins a l’última passada de tinta) implica una manera d’observar, simplificar i reconstruir la imatge. La serigrafia no és només un mitjà tècnic, sinó una eina que em permet entendre la imatge des de la matèria, el color i el temps, establint una connexió directa entre el procés artesanal i la reflexió conceptual que sosté tot el projecte.

Començo el comentari del visionat dels vídeos inclosos en el projecte “Grid_Spinoza” amb l’entrevista a l’artista Francesc Torres, que ofereix una reflexió profunda sobre el sentit i el procés de la pràctica artística. Torres explica que, quan inicia un projecte, el motor principal és la voluntat d’esbrinar allò que desconeix. Parteix d’una inquietud personal, d’una pregunta oberta que vol respondre, però que alhora intueix que pot tenir interès per a altres persones. Aquest impuls inicial situa l’art no tant com una transmissió de certeses, sinó com una recerca compartida.

L’artista estableix una distinció clara entre les ciències exactes i les ciències socials, i subratlla que, en les primeres, els experiments han de ser reproduïbles per validar una teoria. En canvi, en l’àmbit artístic, aquesta reproductibilitat no només no és necessària, sinó que fins i tot pot resultar contraproduent. L’art no busca verificar, sinó explorar. Per això, Torres prefereix parlar d’un procés d’indagació més que d’investigació.

Segons ell, l’artista s’immergeix en un conjunt de continguts que li desperten interès i hi treballa de manera sostinguda. A través d’un procés acumulatiu, arriba un moment en què tota aquesta informació adquireix una mena de “massa crítica” i es produeix una revelació. Aquest procés combina mètodes precisos amb espais d’incertesa, on la intuïció té un paper fonamental.

Finalment, destaca que, en l’art, l’emoció acaba tenint més pes que la racionalitat. Conclou afirmant que l’art es justifica perquè hi ha realitats i experiències que només poden ser expressades a través del llenguatge artístic.

Segueixo amb el comentari de l’entrevista al científic Miguel Beato del Rosal, que ofereix una visió clara i exigent del funcionament de la recerca científica. Beato destaca que les condicions ideals per investigar inclouen disposar d’infraestructures adequades, un entorn de treball ambiciós i estimulant, i, sobretot, temps suficient per desenvolupar idees amb profunditat. Sense aquests elements, la investigació difícilment pot assolir resultats significatius.

Un altre aspecte clau que subratlla és la necessitat de formular preguntes arriscades. Per a ell, el punt central del procés científic és la hipòtesi, ja que representa el moment en què es fa el salt cap a allò desconegut. Aquesta hipòtesi no apareix del no-res, sinó que és el resultat de combinar coneixements previs amb una intuïció afinada. En aquest sentit, defineix la intuïció com un “saber inconscient”, fruit de la informació acumulada al llarg del temps, sovint sense ser-ne plenament conscient, però que pot generar idees innovadores per abordar problemes complexos.

Beato també explica que la metodologia científica no és un punt de partida rígid, sinó més aviat una cristal·lització del que s’ha anat aprenent al laboratori. El científic combina una dimensió creativa (en el moment de formular hipòtesis) amb una altra de rigorosa i crítica, basada en la verificació constant: mesurar, repetir experiments, qüestionar models i refinar-los progressivament.

Per a ell, experimentar significa posar a prova una idea amb una actitud autocrítica, evitant caure en l’autoengany. Assolir un resultat és com arribar a un cim i descobrir un nou paisatge, que alhora obre camins perquè altres investigadors continuïn explorant. Finalment, assenyala que, mentre la ciència es caracteritza pel progrés acumulatiu, l’art es defineix pel canvi constant i pel desig compartit de crear alguna cosa nova, un punt on ambdós àmbits es troben.

La tercera entrevista que comento és la de l’artista Oron Catts, fundador del laboratori de recerca artística SymbioticA, un espai pioner en la intersecció entre art i ciència. En aquest centre s’ha desenvolupat un model de treball singular en què els artistes són mentoritzats per científics per tal de dur a terme els seus projectes. El funcionament recorda el d’un laboratori científic: els artistes proposen preguntes, dissenyen processos i desenvolupen les seves investigacions amb accés a eines i coneixements propis de la ciència.

Catts subratlla, però, que els artistes no fan ciència en aquest context. Més aviat, entenen els seus mecanismes i utilitzen instruments científics per explorar qüestions artístiques. Aquesta relació és bidireccional: els artistes mostren als científics noves maneres d’emprar aquestes eines, obrint possibilitats inesperades que sovint queden fora dels objectius estrictament científics. Així, contribueixen també a fer més visibles les implicacions socials i ètiques del coneixement produït als laboratoris.

Pel que fa a les metodologies, Catts defensa la diversitat de processos. Alguns investigadors segueixen protocols rigorosos i estructurats, mentre que d’altres opten per aproximacions més intuïtives i obertes. Ambdues vies són vàlides dins del marc de la recerca artística. També assenyala diferències en la validació del treball: els científics publiquen en revistes especialitzades, mentre que els artistes són seleccionats per comissaris o mostren les seves obres en exposicions i publicacions.

Finalment, destaca que els artistes que treballen en entorns científics no han de validar la seva feina segons criteris científics, ni tampoc “traduir” la ciència per ferla més acceptable. Considera que l’art gaudeix d’un privilegi singular: la possibilitat del fracàs. L’art no té l’obligació de ser útil ni de proposar solucions, sinó que es mou segons la seva pròpia agenda, oberta, crítica i experimental.

Tot neix d’un inventari d’objectes significatius que m’envolten, una arqueologia íntima del quotidià que em permet observar allò que sovint passa desapercebut. En analitzar-los amb deteniment, n’he pogut extreure l’essència formal, funcional i simbòlica, i aquesta s’ha convertit en la llavor del meu projecte artístic. No es tracta només d’un punt de partida metodològic, sinó d’un gest de posicionament: mirar els objectes com a dipositaris de memòria, ús i cultura material. D’aquesta llavor emergeixen quatre paraules clau que estructuren i orienten tota la recerca: temps, persones, objectes i territori. Aquests quatre conceptes no operen de manera aïllada, sinó que es relacionen constantment entre si, configurant una xarxa de significats des d’on el projecte pren forma.

Aquestes paraules em condueixen, en un primer nivell de lectura, a les fotografies de Francesc Català-Roca i als textos de Josep Pla, que funcionen com a autèntics cronistes d’una realitat física i humana profundament arrelada al territori. En ells hi trobo una manera d’observar que em resulta especialment propera: una atenció precisa als detalls, a la llum, als ritmes lents del paisatge i a la presència silenciosa dels objectes dins la vida quotidiana. La seva obra m’ajuda a entendre que el territori no és només un espai geogràfic, sinó també un dipòsit de temps viscut, de gestos repetits i de formes materials que persisteixen.

A partir d’aquí, amplio aquesta mirada amb un segon cercle de referents com Salvador Dalí, Joan Miró, Henri Cartier-Bresson i Robert Doisneau, figures que aporten una dimensió més poètica, simbòlica i universal de l’entorn. En ells m’interessa especialment la capacitat de transformar la realitat observada en una experiència sensible, on el quotidià esdevé metàfora, ritme o instant revelador. Aquesta segona capa de referències em permet expandir el projecte més enllà del registre documental, obrint-lo a una lectura més atmosfèrica i evocadora.

Anant encara més enllà, he anat teixint una constel·lació pròpia de pensament i d’imatges on s’identifiquen quatre eixos principals que articulen el relat conceptual del projecte.

El primer eix és la continuïtat entre la llum i el paisatge. Aquí connecto la pintura clàssica de Joaquim Sorolla i William Turner amb artistes contemporanis com James Turrell i Olafur Eliasson, que utilitzen el medi natural i la percepció per fer visible la llum com a matèria. Aquest eix em permet pensar la llum no només com una condició visual, sinó com un agent que revela el temps, les textures i la dimensió emocional del territori.

El segon eix se centra en el disseny de l’objecte i en la intel·ligència de les formes útils. Hi dialoguen la filosofia artesanal de William Morris, la funcionalitat essencial de la Bauhaus i el rigor ètic de Dieter Rams. Aquest conjunt de referents reforça la meva reflexió sobre els objectes de l’inventari com a formes gairebé perfectes, creades per respondre a una necessitat concreta i capaces de resistir el pas del temps sense perdre sentit.

El tercer eix aborda el pas del temps i la seva empremta visible en la matèria. Aquí em resulten especialment inspiradores la sensibilitat japonesa del wabi-sabi i la tècnica del kintsugi, que entenen la bellesa com una conseqüència de la imperfecció, la fragilitat i la reparació. Aquesta mirada es connecta amb la història material de la terra que descriu Irene Solà a Canto jo i la muntanya balla, on el paisatge i els elements naturals adquireixen veu pròpia i esdevenen subjectes actius de memòria.

Finalment, el quart eix serveix per qüestionar el context actual i la relació contemporània amb els objectes, el consum i la pèrdua de significat. Aquí em recolzo en la capacitat crítica de l’art urbà de Banksy i en el pensament filosòfic de Marina Garcés, especialment en la seva manera d’interrogar el present i la nostra responsabilitat davant d’un món accelerat, fragmentat i sovint desvinculat de la matèria i del lloc.

Amb totes aquestes peces construeixo la meva constel·lació final: al centre hi situo la meva llavor inicial (l’inventari d’objectes i les quatre paraules clau) i, al seu voltant, els quatre eixos que actuen com a ponts cap als diferents referents, ordenats segons la seva profunditat conceptual i la relació que estableixen amb el meu projecte. Aquesta estructura no és tancada, sinó viva i expansiva, com un mapa en transformació constant que em permet orientar la pràctica artística i, alhora, deixar espai per a noves intuïcions.

En conclusió, aquest projecte es configura com una recerca poètica i crítica que parteix de la proximitat dels objectes per obrir-se a una reflexió més àmplia sobre la manera com habitem el temps i el territori. La constel·lació de referents no només ordena influències, sinó que construeix una manera de mirar: una mirada que entén la llum, la matèria, la memòria i l’ús com a capes inseparables de la realitat. Així, l’obra final aspira a convertir els objectes i el paisatge en testimonis sensibles d’una cultura material en transformació, capaços d’interpel·lar el present i d’imaginar formes més conscients d’habitar el món.

Biografia:

• Arts and Crafts (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Arts_and_Crafts Consultat 17/03/2026
• Art natura (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Art_natura Consultat 17/03/2026
• Banksy (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Banksy Consultat 17/03/2026
• Bauhaus (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Bauhaus Consultat 17/03/2026
• Canto jo i la muntanya balla (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Canto_jo_i_la_muntanya_balla Consultat 17/03/2026
• Català i Roca, Francesc (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Catal%C3%A0-Roca Consultat 17/03/2026
• Cartier-Bresson, Henri  (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Henri_Cartier-Bresson Consultat 17/03/2026
• Dalí i Domènech, Salvador (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Dal%C3%AD_i_Dom%C3%A8nech Consultat 17/03/2026
• Doisneau, Robert (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Robert_Doisneau Consultat 17/03/2026
• El desarrollismo de los 60 y la transición (sd). Centro Virtual Cervantes. Disponible a: https://cvc.cervantes.es/artes/muvap/sala8/historia/desarrollismo/1c.htm Consultat 17/03/2026
• Elogi de l’ombra (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Elogi_de_l%27ombra Consultat 17/03/2026
• Eliasson, Olafur (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Olafur_Eliasson Consultat 17/03/2026
• Garcés Mascareñas, Marina (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Marina_Garc%C3%A9s_Mascare%C3%B1as Consultat 17/03/2026
• Garcés, Marina (2016). Valors, filosofia de l’actualitat. Disponible a: https://valors.org/marina-garces-la-societat-no-es-critica-sino-criticaire/ Consultat 17/03/2026
• Kintsugi (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Kintsugi Consultat 17/03/2026
• Miró i Ferrà, Joan (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Mir%C3%B3_i_Ferr%C3%A0 Consultat 17/03/2026
• Pla i Casadevall, Josep (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Pla_i_Casadevall Consultat 17/03/2026
• Rams, Dieter (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Dieter_Rams Consultat 17/03/2026
• Sorolla i Bastida, Joaquim (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Sorolla_i_Bastida Consultat 17/03/2026
• Turrell, James Archie (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/James_Turrell Consultat 17/03/2026
• Turner, Joseph Mallord William (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joseph_Mallord_William_Turner Consultat 17/03/2026
• Wabi-sabi (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Wabi-sabi Consultat 17/03/2026

Relacions d’afinitat: la llum com a element constructor

Molts dels referents comparteixen un interès central per la llum, no com un simple ornament, sinó com l’eina que defineix la realitat:

La llum mediterrània: Joaquim Sorolla i Josep Pla coincideixen en la importància de la llum neta. Mentre Sorolla la captura com una unitat vibratòria entre aigua i pell, Pla descriu la tramuntana com l’agent que neteja el cel per deixar-lo «insultantment blau».

L’essència sense artificis: hi ha una afinitat ètica i estètica entre Català-Roca, la Bauhaus i Dieter Rams. Tots tres busquen l’essència: Català-Roca a través de fotografies que capturen la veritat de l’artista sense retocs, la Bauhaus eliminant l’ornament superflu, i Rams advocant pel «mínim disseny possible».

La llum atmosfèrica: William Turner i Olafur Eliasson comparteixen l’exploració dels fenòmens atmosfèrics (com el vapor o la boira) per transformar la percepció de l’entorn.

Wabi-sabi, Kintsugi i Irene Solà: comparteixen una afinitat narrativa de la matèria. En lloc de veure l’objecte o el territori com a estàtic, l’entenen com a quelcom que «parla» de les seves ferides i la seva història. Una cicatriu d’or en un bol (Kintsugi) té la mateixa funció que la veu de les pedres o els núvols a Canto jo i la muntanya balla: donar protagonisme al que normalment és mut.

Relacions de diferència: observació o intervenció

Hi ha una evolució en la postura de l’autor respecte al seu objecte.

Retratar o transformar: mentre Català-Roca i Sorolla actuen com a observadors que documenten o capten la realitat, el Land Art de Robert Smithson o l’arquitectura de James Turrell intervenen directament en el territori per convertir-lo en l’obra mateixa.

Llum o ombra: en contrast amb la llum «insultant» de l’Empordà, Tanizaki defensa la bellesa de l’ombra i la llum tènue per revelar la profunditat dels objectes antics.

Josep Pla vs. Jun’ichirō Tanizaki: és la lluita entre la llum total i l’elogi de l’ombra. Pla celebra la tramuntana perquè elimina qualsevol ambigüitat del paisatge (claredat absoluta). Tanizaki, en canvi, argumenta que la bellesa a Orient resideix en el que no es veu del tot, en la «pàtina del temps» i el misteri que genera la penombra.

Joaquim Sorolla vs. William Turner: tot i que ambdós són mestres de la llum, la seva intenció és oposada. Sorolla busca la llum òptica i física (el reflex exacte sobre l’aigua), mentre que Turner busca la llum sublim i emocional, on les formes es dissolen en el caos per transmetre el poder aclaparador de la natura.

Francesc Català-Roca i la Costa Brava de Josep Pla: hi ha una coincidència cronològica i documental. Ambdós fixen la imatge d’una Catalunya que ja no existeix: la dels pescadors autèntics, la del silenci abans de la construcció massiva d’hotels. Són els darrers testimonis d’un territori en procés de mutació definitiva.

Land Art i Salvador Dalí: ambdós utilitzen el territori com a objecte escultòric. Mentre Robert Smithson crea el Spiral Jetty modificant la terra, Dalí «llegeix» les formes de Cap de Creus i les incorpora a la seva pintura. Formalment, la intervenció humana (Land Art) i la interpretació paranoica (Dalí) converteixen el paisatge en un objecte artístic.

L’erosió: apareix com a creadora de bellesa (Wabi-sabi), com a eina de la tramuntana (Pla/Dalí) i com a conseqüència del temps sobre l’objecte.

La puresa: buscada per Dieter Rams en els objectes, per Català-Roca en la imatge i per la tramuntana en l’atmosfera.

Biografia:

• Arts and Crafts (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Arts_and_Crafts Consultat 17/03/2026
• Art natura (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Art_natura Consultat 17/03/2026
• Banksy (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Banksy Consultat 17/03/2026
• Bauhaus (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Bauhaus Consultat 17/03/2026
• Canto jo i la muntanya balla (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Canto_jo_i_la_muntanya_balla Consultat 17/03/2026
• Català i Roca, Francesc (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Catal%C3%A0-Roca Consultat 17/03/2026
• Cartier-Bresson, Henri  (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Henri_Cartier-Bresson Consultat 17/03/2026
• Dalí i Domènech, Salvador (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Dal%C3%AD_i_Dom%C3%A8nech Consultat 17/03/2026
• Doisneau, Robert (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Robert_Doisneau Consultat 17/03/2026
• El desarrollismo de los 60 y la transición (sd). Centro Virtual Cervantes. Disponible a: https://cvc.cervantes.es/artes/muvap/sala8/historia/desarrollismo/1c.htm Consultat 17/03/2026
• Elogi de l’ombra (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Elogi_de_l%27ombra Consultat 17/03/2026
• Eliasson, Olafur (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Olafur_Eliasson Consultat 17/03/2026
• Garcés Mascareñas, Marina (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Marina_Garc%C3%A9s_Mascare%C3%B1as Consultat 17/03/2026
• Garcés, Marina (2016). Valors, filosofia de l’actualitat. Disponible a: https://valors.org/marina-garces-la-societat-no-es-critica-sino-criticaire/ Consultat 17/03/2026
• Kintsugi (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Kintsugi Consultat 17/03/2026
• Miró i Ferrà, Joan (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Mir%C3%B3_i_Ferr%C3%A0 Consultat 17/03/2026
• Pla i Casadevall, Josep (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Pla_i_Casadevall Consultat 17/03/2026
• Rams, Dieter (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Dieter_Rams Consultat 17/03/2026
• Sorolla i Bastida, Joaquim (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Sorolla_i_Bastida Consultat 17/03/2026
• Turrell, James Archie (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/James_Turrell Consultat 17/03/2026
• Turner, Joseph Mallord William (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joseph_Mallord_William_Turner Consultat 17/03/2026
• Wabi-sabi (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Wabi-sabi Consultat 17/03/2026

Francesc Català-Roca

Francesc Català-Roca (Valls, 1922 – Barcelona, 1998) és considerat el fotògraf més important de la postguerra espanyola i el gran mestre de la Nova Avantguarda. El seu treball no només és artístic, sinó que constitueix un document històric imprescindible per entendre la transformació de la societat catalana i espanyola durant el segle XX.

Referents estètics: la mirada moderna

Català-Roca va trencar amb el «pictorialisme» (fotografies que imitaven la pintura, amb retocs i escenes preparades) per abraçar una modernitat directa.

L’Humanisme Francès: el seu estil beu directament de referents europeus com Henri Cartier-Bresson (el «moment decisiu») i Robert Doisneau. Com ells, Català-Roca buscava la realitat quotidiana, però amb una precisió geomètrica gairebé arquitectònica.

Context històric: la crònica del canvi

La seva obra captura el trànsit d’una Espanya autàrquica i rural cap a la modernitat urbana i el turisme de masses.

L’Espanya dels anys 50 i 60: va recórrer el territori documentant des de les processons religioses i els mercats de poble fins a l’arribada dels primers turistes a la Costa Brava.

Referents intel·lectuals i artístics

Català-Roca no treballava aïllat; formava part de l’elit cultural catalana que intentava modernitzar el país sota el franquisme.

Joan Miró: Les seves fotografies de Miró al seu taller són icòniques perquè capturen l’essència de l’artista sense artificis.

El seu llegat al territori

Català-Roca va ser un dels grans «vaitants» de Catalunya. Els seus llibres de fotografia sobre Barcelona, la Costa Brava o el Pirineu són referents visuals que han fixat la imatge que tenim d’aquests llocs a mitjans del segle passat.

La Costa Brava, espai de llum, color i tramuntana

El Referent de la tramuntana: mite i realitat

La tramuntana no és només un vent; és un personatge més del territori que modifica el paisatge i el caràcter de la gent.

Josep Pla (El «seny» i la «rauxa»): l’escriptor de Llofriu és el referent literari absolut. A les seves obres (com El quadern gris), descriu la tramuntana com un element purificador que deixa un cel «insultantment blau». Pla deia que el vent defineix l’arquitectura (cases baixes, parets de pedra seca) i la psicologia empordanesa.	Salvador Dalí: per a Dalí, la tramuntana era el motor de la seva paranoia crítica. Les formes de les roques de Cap de Creus, erosionades pel vent durant segles, esdevenien objectes surrealistes en les seves pintures. Dalí deia que «el vent m’ha pentinat el cervell».

Continuïtat entre llum i paisatge

Referents pictòrics: el paisatge com a atmosfera

En la pintura, la continuïtat es dóna quan la llum deixa de ser un focus per esdevenir la matèria mateixa del paisatge.

Joaquim Sorolla: el mestre de la llum mediterrània. En les seves obres de platja, no hi ha una separació clara entre el reflex de l’aigua, el color de la sorra i la pell de les figures; tot és una unitat vibratòria de llum.	William Turner: en les seves etapes més tardanes, Turner pràcticament elimina les formes sòlides. El paisatge es converteix en un remolí de llum i vapor, on la terra, el cel i l’aigua es fonen en una sola experiència sensorial.

Referents contemporanis i land art

Artistes que treballen directament amb el medi natural per fer visible la llum.

James Turrell: amb el seu projecte Roden Crater, utilitza la llum dels astres per «portar el cel» a l’interior de la terra, creant una continuïtat física entre el cosmos i el paisatge geològic.	Olafur Eliasson: treballa sovint amb fenòmens atmosfèrics (boira, arcs de Sant Martí, miralls) per fer que l’espectador prengui consciència de com la llum construeix la seva percepció de l’entorn.

La transformació del paisatge

L’art ha passat de «retratar» el paisatge a «intervenir-hi» directament.

Land Art: moviment dels anys 60 i 70 (com Robert Smithson amb Spiral Jetty) on l’obra d’art és la transformació mateixa del terreny. El paisatge deixa de ser l’objecte d’observació per convertir-se en el llenç.	La pintura de la revolució industrial: artistes com William Turner van capturar el moment en què el fum de les locomotores i el ferro van començar a «embrutar» i transformar els paisatges bucòlics clàssics.

La llum revela la història dels objectes

El referent filosòfic i estètic: el Wabi-sabi

Dins de l’estètica japonesa, existeix el concepte de Wabi-sabi, que celebra la bellesa de la imperfecció i el pas del temps.

La pàtina: La llum, en reflectir-se sobre la «pàtina» (el desgast natural de superfícies com el bronze o la fusta), revela l’antiguitat i «l’ànima» de l’objecte. Aquí, la llum actua com un testimoni que valida que l’objecte ha sobreviscut al temps.	Tanizaki i «L’elogi de l’ombra»: Jun’ichirō Tanizaki argumenta que la bellesa dels objectes antics (com la laca o el jade) només es revela plenament sota una llum tènue, que n’accentua la profunditat i la història acumulada.	Kintsugi: la tècnica de reparar ceràmica trencada amb or. En lloc d’ocultar la fractura (l’empremta de l’accident i del temps), la ressalta, convertint la «cicatriu» en l’element més valuós de l’objecte.

Disseny objectual fet a consciència

Referents històrics i filosòfics

El disseny «a consciència» té les seves arrels en moviments que van reaccionar contra la industrialització deshumanitzada.

Arts & Crafts (William Morris): el primer gran referent que advocava pel retorn a l’artesania i la dignitat del treballador. Defensava que un objecte no pot ser bell si no s’ha fet en condicions dignes.	L’escola Bauhaus: tot i que buscaven la producció industrial, el seu lema «la forma segueix la funció» és una forma de consciència: eliminar l’ornament superflu per centrar-se en l’essència de l’objecte.	Dieter Rams i el «bon disseny»: Els seus 10 principis són el full de ruta del disseny conscient. Especialment el punt «El bon disseny és respectuós amb el medi ambient» i «és el mínim disseny possible».

Història material lligada a la terra

Referents a la literatura

Irene Solà (Canto jo i la muntanya balla): és un referent literari perfecte. La història no la conten només els humans, sinó els núvols, els bolets, els ossos i les pedres de la muntanya. És la història material de la terra prenent veu.

Qüestionar el context actual

Banksy i l’art urbà: utilitza el propi espai públic (el territori) per subvertir els missatges del poder i el consumisme, obligant el vianant a qüestionar-se el seu entorn immediat.	En un moment d’infoxicació (excés d’informació), qüestionar el context serveix per filtrar el soroll. Com deia la filòsofa catalana Marina Garcés, necessitem una «crítica que no sigui només un judici, sinó una manera de situar-nos en el món per poder-lo transformar» (Garcés 2016).

Biografia:

• Arts and Crafts (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Arts_and_Crafts Consultat 17/03/2026
• Art natura (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Art_natura Consultat 17/03/2026
• Banksy (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Banksy Consultat 17/03/2026
• Bauhaus (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Bauhaus Consultat 17/03/2026
• Canto jo i la muntanya balla (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Canto_jo_i_la_muntanya_balla Consultat 17/03/2026
• Català i Roca, Francesc (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Catal%C3%A0-Roca Consultat 17/03/2026
• Cartier-Bresson, Henri  (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Henri_Cartier-Bresson Consultat 17/03/2026
• Dalí i Domènech, Salvador (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Dal%C3%AD_i_Dom%C3%A8nech Consultat 17/03/2026
• Doisneau, Robert (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Robert_Doisneau Consultat 17/03/2026
• El desarrollismo de los 60 y la transición (sd). Centro Virtual Cervantes. Disponible a: https://cvc.cervantes.es/artes/muvap/sala8/historia/desarrollismo/1c.htm Consultat 17/03/2026
• Elogi de l’ombra (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Elogi_de_l%27ombra Consultat 17/03/2026
• Eliasson, Olafur (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Olafur_Eliasson Consultat 17/03/2026
• Garcés Mascareñas, Marina (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Marina_Garc%C3%A9s_Mascare%C3%B1as Consultat 17/03/2026
• Garcés, Marina (2016). Valors, filosofia de l’actualitat. Disponible a: https://valors.org/marina-garces-la-societat-no-es-critica-sino-criticaire/ Consultat 17/03/2026
• Kintsugi (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Kintsugi Consultat 17/03/2026
• Miró i Ferrà, Joan (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Mir%C3%B3_i_Ferr%C3%A0 Consultat 17/03/2026
• Pla i Casadevall, Josep (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Pla_i_Casadevall Consultat 17/03/2026
• Rams, Dieter (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Dieter_Rams Consultat 17/03/2026
• Sorolla i Bastida, Joaquim (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Sorolla_i_Bastida Consultat 17/03/2026
• Turrell, James Archie (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/James_Turrell Consultat 17/03/2026
• Turner, Joseph Mallord William (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joseph_Mallord_William_Turner Consultat 17/03/2026
• Wabi-sabi (sd). Viquipèdia. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Wabi-sabi Consultat 17/03/2026